Taula demostratius

La “categoria ko” es refereix a coses o persones que estan a l’abast de la persona que comunica.

La “categoria so” es refereix a coses o persones que estan a l’abast de la persona amb qui es parla.

Finalment, la “categoria a” es refereix a coses que estan fora de l’abast tant de la persona que parla com  de la persona o persones amb qui es parla.

 

 

Quan ens referim a algú en segona o tercera persona usant el seu nom, gairebé sempre haurem de posar un sufix darrere d’aquest nom. No fer-ho donaria una imatge de maleducat o inclús es podria arribar a interpretar com una ofensa. També s’ha d’anar en compte quin sufix s’utilitza ja que usar un sufix incorrecte també es podria malinterpretar. Així doncs, el llistat de sufixes és:

  • 殿 (どの): És un sufix extremadament formal i arcaic. Avui dia, quasi no s’utilitza.
  • 様 (さま): Sufix molt formal emprat sobretot en llengua escrita o bé en una relació entre dependent-client. El dependent sempre tractarà el client amb -sama.
  • 氏 (し): S’usa poc. El 95% de les vegades el trobarem escrit en els diaris o el sentirem a les noticies. Es fa servir per referir-se a una persona amb respecte i una certa distancia, d’una manera més aviat impersonal.
  • さん: És el sufix més habitual i el que s’usa per defecte. El farem servir amb persones que no coneixem prou bé o no hi tenim prou confiança com per tractar-les de forma més informal. També l’usarem en persones jeràrquicament superiors o de més edat.
  • 君 (くん): Se sol emprar en una relació superior-inferior qual el superior es dirigeix al inferior. També l’usen els joves quan no tenen gaire confiança entre ells. Normalment s’usa en els noms dels homes, i si el parlant és una dona, indica certa familiaritat i fins i tot afecte vers l’interlocutor masculí.
  • ちゃん: Sufix afectuós que se sol usar en els noms dels nens i nenes. També s’usa per adreçar-se a noies joves quan hi ha molta confiança. No l’usis mai amb un home.
  • Amb el nom a seques: Entre amics força íntims, joves, família, etc. se sol cridar a les persones sense usar cap sufix després del nom.

ALERTA: Tota aquests sufixos mai s’usen per referir-se a un mateix.

Apart dels sufixos anteriors, també són vàlids sufixos que indiquin la condició respecte al parlant, com ara un títol. Per exemple:

  • 先生 (せんせい): Mestre, doctor en medicina o persona respectada, amb prestigi, experiència o coneixements en una matèria.
  • 社長 (しゃちょう): Director de una empresa.
  • 課長 (かちょう): Cap de secció.
  • 部長 (ぶちょう): Cap de departament.

Per acabar, un ús curiós del さん, tot i que no sempre s’utilitza, es quan es posa al darrere del nom de les botigues que acaben amb el kanji 屋. Per exemple:

本屋さんへ行く (ほんやさんえいく) – Vaig a la llibreria.

 

 

Aquesta partícula es col·loca després del verb conjugat per lo que és tracta de una partícula oracional. La partícula か converteix una frase en una pregunta. De fet, en el llenguatge informal, s’utilitza un interrogant en comptes de la partícula. Exemples:

犬です (いぬです) És un gos.

犬ですか (いぬですか) És un gos?

君はすしが好きですか (きみわすしがすきですか) A tu t’agrada el sushi?

 

La partícula は (pronunciada わ) és una partícula determinativa que ens indica el tema del que tracta la frase. És a dir, indica el tema del que es parla o el tema que es destaca. Per exemple:

私は学生です (わたしわがくせいです) podria traduir-se com “En referencia a mi, sóc estudiant”.

学生は私です (がくせいわわたしです) podria traduir-se com “En referencia als estudiats, jo en sóc un”.

猫は犬じゃありません (ねこわいぬじゃありません) seria “Parlant dels gats, no són gossos”.

 

Com ens referim a nosaltres mateixos (jo) o a altres persones (tu, ell/a) en japonès? En veritat es fa de varies formes depenen de la situació i de la persona amb la que estiguem parlant. També depèn del sexe ja que hi ha formes que són més utilitzades per noies que per nois. A continuació hi haurà unes taules que ens ajudaran a entendre-ho.

Primera persona

 

Singular (jo) Plural (nosaltres)
Molt formal

(No s’usa molt)

( わたくし )

私ども

( わたくしども )

私たち

( わたくしたち )

Formal

( わたし )

私たち

( わたしたち )

われわれ
Informal

( ぼく )

あたし 僕たち

( ぼくたち )

あたしたち
僕ら

( ぼくら )

あたしら
Vulgar

( おれ )

俺たち

( おれたち )

俺ら

( おれら )

Els que estan marcats en marró són els usats més habitualment tant per homes com per dones. Els que tenen el fons blau són utilitzats pels homes i el els de fons rosa per les dones.

Segona persona

Per a la segona persona, el que se sol utilitzar de forma més comuna és el nom de la persona a la que ens adrecem (o be el títol o ofici que tenen) en comptes de fer servir els pronoms a continuació. Això s’aplica fins i tot quan parlem directament amb la persona en qüestió.

Singular (tu) Plural (vosaltres)
Formal あなた あなた方

( あなたがた )

あなたたち
Informal

( きみ )

あんた 君たち

( きみたち )

あなたたち
君ら

( きみら )

Vulgar お前

( おまえ )

あんた お前たち

( おまえたち )

あなたたち
お前ら

( おまえら )

あんたら

 

Tercera persona

Al igual que en la segona persona, en la tercera persona també s’usa el nom o títol de la persona de la que parlem. Tot i així, els pronoms en tercera persona són cada cop més usats.

Singular (ell/a) Plural (ells/es)
Formal あの方
( あのかた )
Informal
( かれ )
彼女
( かのじょ )
彼ら
( かれら )
彼女ら
( かのじょら )
Vulgar あいつ あいつら

 

 

 

 

En japonès, les partícules són uns elements gramaticals que s’utilitzen per indicar la relació entre paraules, frases i clàusules. També s’usen per expressar els sentiments de la persona que parla.

Totes les partícules són regulars (es pronuncien i s’escriuen igual) excepte tres:

  1. La partícula de tema (わ/は) [wa/ha]. Es pronuncia わ però s’escriu は
  2. La partícula de complement directe o CD (お/を) [o/wo]. Es pronuncia お i s’escriu を
  3. La partícula de lloc (え/へ). Es pronuncia え però s’escriu へ.

Les partícules es posen després de la paraula a la que fan referència, excepte la partícula の [no] que va entremig de les dos paraules a la que fa referència (A の B).

És important que abans de posicionar les partícules mirem el verb ja que aquest ens ajudarà a posicionar les partícules en la frase.

Hi ha 4 categories de partícules:

  1. Partícules de cas: són aquelles que agregades a un element indiquen la seva funció gramatical (Subjecte, CD, CI, …).
  2. Partícules determinatives. No hem de confondre-les amb els determinants. Són partícules que substitueixen (o s’afegeixen) a una partícula de cas per determinar informació que normalment no té que veure amb la funció gramatical.
  3. Partícules conjuntives: s’utilitzen per connectar frases i clàusules. Coincideixen en gran mesura amb les nostres conjuncions.
  4. Partícules oracionals. S’agreguen al final de la oració, després del verb conjugat.
Tagged with:
 

El verb です en japonès es traduiria com: ser/estar.

ここです – Estic aquí.

ねこです – És un gat.

En veritat, la forma completa d’aquest verb és la de であります, el que passa és que com que és molt utilitzat, se l’ha acabat abreviant.

La conjugació negativa d’aquest verb la podrem trobar en dos formes:

  • ではありません pronunciat [dewârimasen]. El caràcter は es pronuncia わ.
  • じゃありません

La conjugació en passat és la següent: でした

ここでした – Estava aquí.

ねこでした – Era un gat.

Finalment, la conjugació passat negativa que a l’igual que la conjugació del passat té dos formes és la següent:

  • ではありませんでした pronunciat [dewârimasendeshita]. Al igual que la forma de passat, la は es pronuncia わ.
  • じゃありませんでした

Resumint, tenim:

Afirmatiu Negatiu
Present/Futur です ではありません

じゃありません

Passat でした ではありませんでした

じゃありませんでした

 

 

A vegades per escriure els japonesos utilitzen un paper pautat. Es tracta d’un full de paper amb requadres en el que escrius a dins d’aquests els caràcters hiragana, katakana i kanji. Per utilitzar-lo correctament s’han de seguir unes normes que es mostren en la imatge següent. Destacar sobretot l’ús de signes de puntuació i de caràcters llatins.

 

Com es pot veure hi ha dos formes d’escriptura, en vertical i en horitzontal. En vertical es comença a escriure per la columna de més a la dreta i quan s’acaba aquesta es passa a la següent columna situada a l’esquerra. En l’escriptura horitzontal, s’escriu igual que en català, d’esquerra a dreta i de dalt cap baix.

 

L’estructura bàsica de les frases en català és la de Subjecte + Verb + Objecte (SVO). Per exemple: “Jo compro menjar”.

En canvi, en japonès, l’estructura bàsica de les frases és de Subjecte + Objecte + Verb (SOV). Tot i això, aquest ordre es pot veure sotmès a modificacions tot i que ha de complir que el verb ha d’anar al final de la frase. L’el·lipsi, o omissió d’algun element, es pot donar en qualsevol element de la frase (sobretot en subjectes i objectes) quan aquests se sobreentenen pel context.

Ampliant la informació anterior, afegirem que al final de la frase, apart d’anar-hi verb, també hi poden anar adjectius. Un altre element de la frase que té una posició prefixada és la funció de tema (veure partícula de tema) que ha d’anar al principi de la frase.

Una altre regla a tenir en compte és que lo important sol anar al final. Així que si volem destacar algun element dintre de la frase, moure’m aquest element cap al final de la frase.

Tagged with:
 

Al contrari del que pugui semblar, la sintaxis japonesa és bastant simple comparada amb les llengües occidentals ja que no existeixen declinacions (canvis depenent del genere o nombre. Ex: el gos, la gossa, els gossos, les gosses) i la conjugació del verb és mínima.

Els noms no tenen ni gènere (masculí o femení) ni número (singular o plural). Per especificar-los, es tenen que utilitzar altres elements com afegir certes paraules, sufixos,… (mecanismes molt senzills i sense irregularitats).

Els articles no existeixen.

Els adjectius i els adverbis són invariables, i només tenen una forma.

Els verbs només tenen una forma per a totes les persones, hi ha molt poques conjugacions (present i passat) i només existeixen tres verbs irregulars. La diferenciació dels verbs japonesos és entre acció acabada i inacabada. Totes les formes complexes dels verbs es formen per composició, afegint elements a l’arrel.

 

Tagged with:
 
Set your Twitter account name in your settings to use the TwitterBar Section.